LA ROCA

[:ca]

El meu home s’ha trencat el peu. Em queda un mes i una setmana per sortir de comptes i ha de tenir el peu enguixat durant 3-4 setmanes més. Per ser una persona molt activa, ho porta força bé.

El meu fill Marc té dos anys i 4 mesos i, com tots els nens d’aquesta edat, està intens. Divertidíssim també, però intens.

El meu fill Guillem, que encara ha de néixer, segueix creixent i a les nits, comença a apretar força. Comencem a entrar en un punt tremendament bonic de connexió, senyal inequívoca, per a mi, que gran part de la meva energia i atenció s’ha de començar a focalitzar cap a ell i cap al part, que també s’aproxima.

Per tant, estic de 35 setmanes, amb un marit que necessita repòs absolut, un nen que no sap què és el repòs i un futur recent nascut que comença a demanar més atenció. Engegant La Casa Mare, que tot i que no l’he enfocat mai com un negoci i prou (més aviat com un projecte de vida), també requereix molta energia i molta dedicació. I avui faig 30 anys. 

I què voleu que us digui, malgrat les circumstàncies, penso que ho tinc tot. Tinc un fill preciós que cada vegada que el miro penso «quina sort que aquesta responsabilitat sigui per a tota la vida» i un altre fill en camí a qui ja tinc ganes de conèixer.

Tinc un home que, tot i que la paternitat li va suposar un reajust vital important, és una roca. La meva roca. Tinc un home amb un gran sentit de l’humor, amb molta capacitat per relativitzar les situacions difícils i saber-les mirar amb perspectiva, amb capacitat de sacrifici i lluita si la causa s’ho val i descobrint-se cada dia com a pare. Quan ens vam conèixer no tenia ni idea de cap a on ens portaria la vida però hem anat fent camí, poc a poc, a vegades evolucionant al mateix ritme i a vegades no. Però ho hem fet respectant-nos, entenent-nos i hem aconseguit crear una família, que d’aquí poc passarà de 3 a 4 membres.

Ara que està convalescent, m’adono de la importància de l’equip. De la importància de ser 2 els caps de família. De conviure, de viure i de tirar endavant quan l’altre no pot. M’adono de la figura de l’home davant la maternitat i la paternitat. M’adono que les dones tenim una capacitat molt gran d’organització i gestió però els homes tenen la capacitat de sostenir-nos, emocionalment i també físicament. Les dones tenim la fortalesa interior i els homes tenen la fortalesa exterior. I es complementen de manera perfecta. Una vegada una persona a qui considero molt sàvia em va explicar que els nens i nenes, fins als 3 anys són de la mare per una qüestió energètica. Les dones tenim l’energia que els nostres fills i filles necessiten per tal de poder desenvolupar-se a tots nivells fins als 3 anys. I és que fins als 3 anys els nens es desenvolupen sobretot, a nivell intern, com la fortalesa femenina. Estableixen les bases sobre les quals desenvoluparan el seu caràcter i la seva futura personalitat. Ens desenvolupem de dins cap a fora, el primer pas és entendre’s com una persona independent de la mare i el segon pas suposa l’aparició de l’ego, cap als 2 anys.

A partir dels 3 anys necessiten el pare per tal que els ensenyi què hi ha a fora, com funciona la societat, com s’organitza i quin paper hi juguem nosaltres. El pare passa a tenir un paper molt més actiu en el joc i a través del joc es fan grans aprenentatges.

En aquell moment, ho vaig trobar una mica masclista, però ara penso que realment és així. Cadascú té el seu paper en la maternitat i paternitat i com més fàcilment l’acceptem, més feliçment viurem. Un dels grans reptes després de ser pares és adaptar-nos als nous rols i entendre quin és el nostre. El fet de fer-ho sostenint-nos l’un a l’altre és clau per poder tirar endavant com a parella i com a família. Sostenir-nos l’un a l’altre, per a mi, vol dir connectar amb un mateix per saber quines són les teves necessitats i escoltar-les. Només així, podràs sostenir les necessitats de l’altre i podràs gaudir de la maternitat i paternitat. Quan no connectes amb tu mateix/a, quan no t’escoltes i no entens què necessites, podem caure en demandes excessives o exigències cap a l’altre que potser, simplement, no pot assumir.

Per tant, escoltem-nos, acceptem-nos i deixem-nos acompanyar per la roca que tenim al costat.

Als homes roca, que ho són, precisament perquè adopten el seu rol davant la paternitat i són presents en la criança dels seus fills/es igual que ho són les mares, gràcies. Gràcies per permetre que el paradigma vagi evolucionant i canviant, gràcies perquè això permetrà que els nostres fills siguin pares encara millors, que visquin la paternitat amb responsabilitat, naturalitat, respecte i consciència. I sobretot, gràcies per sostenir-nos quan més ens cal, la criança és cosa de dos. Si seguim així, seguirem evolucionant com a societat. Gràcies i no defalliu, que encara queda molt camí per recórrer.

Al meu home roca, gràcies per aquest camí recorregut i espero que els pròxims 30 puguem seguir creixent junts, com a família i com a parella!

[:es]

El meu home s’ha trencat el peu. Em queda un mes i una setmana per sortir de comptes i ha de tenir el peu enguixat durant 3-4 setmanes més. Per ser una persona molt activa, ho porta força bé.

El meu fill Marc té dos anys i 4 mesos i, com tots els nens d’aquesta edat, està intens. Divertidíssim també, però intens.

El meu fill Guillem, que encara ha de néixer, segueix creixent i a les nits, comença a apretar força. Comencem a entrar en un punt tremendament bonic de connexió, senyal inequívoca, per a mi, que gran part de la meva energia i atenció s’ha de començar a focalitzar cap a ell i cap al part, que també s’aproxima.

Per tant, estic de 35 setmanes, amb un marit que necessita repòs absolut, un nen que no sap què és el repòs i un futur recent nascut que comença a demanar més atenció. Engegant La Casa Mare, que tot i que no l’he enfocat mai com un negoci i prou (més aviat com un projecte de vida), també requereix molta energia i molta dedicació. I avui faig 30 anys.

I què voleu que us digui, malgrat les circumstàncies, penso que ho tinc tot. Tinc un fill preciós que cada vegada que el miro penso «quina sort que aquesta responsabilitat sigui per a tota la vida» i un altre fill en camí a qui ja tinc ganes de conèixer.

Tinc un home que, tot i que la paternitat li va suposar un reajust vital important, és una roca. La meva roca. Tinc un home amb un gran sentit de l’humor, amb molta capacitat per relativitzar les situacions difícils i saber-les mirar amb perspectiva, amb capacitat de sacrifici i lluita si la causa s’ho val i descobrint-se cada dia com a pare. Quan ens vam conèixer no tenia ni idea de cap a on ens portaria la vida però hem anat fent camí, poc a poc, a vegades evolucionant al mateix ritme i a vegades no. Però ho hem fet respectant-nos, entenent-nos i hem aconseguit crear una família, que d’aquí poc passarà de 3 a 4 membres.

Ara que està convalescent, m’adono de la importància de l’equip. De la importància de ser 2 els caps de família. De conviure, de viure i de tirar endavant quan l’altre no pot. M’adono de la figura de l’home davant la maternitat i la paternitat. M’adono que les dones tenim una capacitat molt gran d’organització i gestió però els homes tenen la capacitat de sostenir-nos, emocionalment i també físicament. Les dones tenim la fortalesa interior i els homes tenen la fortalesa exterior. I es complementen de manera perfecta. Una vegada una persona a qui considero molt sàvia em va explicar que els nens i nenes, fins als 3 anys són de la mare per una qüestió energètica. Les dones tenim l’energia que els nostres fills i filles necessiten per tal de poder desenvolupar-se a tots nivells fins als 3 anys. I és que fins als 3 anys els nens es desenvolupen sobretot, a nivell intern, com la fortalesa femenina. Estableixen les bases sobre les quals desenvoluparan el seu caràcter i la seva futura personalitat. Ens desenvolupem de dins cap a fora, el primer pas és entendre’s com una persona independent de la mare i el segon pas suposa l’aparició de l’ego, cap als 2 anys.

A partir dels 3 anys necessiten el pare per tal que els ensenyi què hi ha a fora, com funciona la societat, com s’organitza i quin paper hi juguem nosaltres. El pare passa a tenir un paper molt més actiu en el joc i a través del joc es fan grans aprenentatges.

En aquell moment, ho vaig trobar una mica masclista, però ara penso que realment és així. Cadascú té el seu paper en la maternitat i paternitat i com més fàcilment l’acceptem, més feliçment viurem. Un dels grans reptes després de ser pares és adaptar-nos als nous rols i entendre quin és el nostre. El fet de fer-ho sostenint-nos l’un a l’altre és clau per poder tirar endavant com a parella i com a família. Sostenir-nos l’un a l’altre, per a mi, vol dir connectar amb un mateix per saber quines són les teves necessitats i escoltar-les. Només així, podràs sostenir les necessitats de l’altre i podràs gaudir de la maternitat i paternitat. Quan no connectes amb tu mateix/a, quan no t’escoltes i no entens què necessites, podem caure en demandes excessives o exigències cap a l’altre que potser, simplement, no pot assumir.

Per tant, escoltem-nos, acceptem-nos i deixem-nos acompanyar per la roca que tenim al costat.

Als homes roca, que ho són precisament perquè adopten el seu rol davant la paternitat i són presents en la criança dels seus fills/es igual que ho són les mares, gràcies. Gràcies per permetre que el paradigma vagi evolucionant i canviant, gràcies perquè això permetrà que els nostres fills siguin pares encara millors, que visquin la paternitat amb responsabilitat, naturalitat, respecte i consciència. I sobretot, gràcies per sostenir-nos quan més ens cal, la criança és cosa de dos. Si seguim així, seguirem evolucionant com a societat. Gràcies i seguim, que encara queda molt camí per recórrer.

Al meu home roca, gràcies per aquest camí recorregut i espero que els pròxims 30 puguem seguir creixent junts, com a família i com a parella!

[:]