PER A TOTA LA VIDA

Recordo la sensació que alguns dies m’envaïa en el primer embaràs, era una sensació de por i de desconcert, especialment cap a l’últim trimestre. De tant en tant pensava «això és per a tota la vida, ara ja no hi ha marxa enrere». I quan et plantejaves que tenir un fill/a era per sempre i que això volia dir deixar de tenir espai i temps per a tu i passar a invertir les teves hores en tenir cura d’una altra persona, acabaves pensant que on t’havies ficat. I ara que el segon part és pràcticament imminent, em torna a passar. Afloren les pors de si tindré prou mans, prou temps i venen tots els records de les primeres nits sense dormir, el cansament del postpart, les hormones, l’entorn, etc.

Però és una sensació transitòria, momentània, que només anuncia que alguna cosa molt positiva està a punt de passar. És aquella sensació de por agradable que t’informa que el canvi que ara vindrà, serà un canvi de dimensió. Un canvi tan gran que et fa replantejar totes les coses en funció d’aquestes personetes que han decidit tenir-te com a mare i que fan que aquesta por es transformi i et transformi. La por de que això sigui per a tota la vida passa a ser totalment antagònica. De cop, pateixes per si no és per a tota la vida. Perquè que no sigui per a tota la vida és l’única cosa que no saps si suportaries. Ara, et mires el teu fill com corre, com juga, com creix, com menja i fins i tot com crida i s’enrabia, i penses en la grandiosa sort que tens i desitges amb totes les teves forces que així sigui per a tota la vida i que aquesta sigui ben llarga per gaudir-ho!.