BURNOUT

O, més ben dit, «no puc més, estic cremada, angoixada, neguitejada, amb ansietat constant, sense ganes de res i no em reconec».

Avui, en qüestió d’una hora m’he trobat amb dues mames angoixades. Una que té un fill de dos mesos i una que té bessons. La primera es sentia angoixada perquè la relació de parella havia canviat, perquè el nen és molt més demandant del que es pensava, perquè la maternitat somiada poc té a veure amb la realitat. Les nits són dures, la demanda constant del bebè esgotadora, la tensió entre la parella augmenta perquè tothom va cansat i l’entorn li diu que això és normal, que ja li passarà. Però ella necessita comprensió, necessita que li diguin que ho està fent bé, que clar que és normal però que ho fa genial.

 

 

L’altra es sentia angoixada perquè la bimaternitat la supera en certs moments. Perquè la càrrega emocional que suposa tenir dos fills a la vegada i conciliar amb la vida professional no és fàcil. Perquè no arribem a tot i perquè ningú ens ha preparat abans de ser mares per a ser-ho. L’instint de mare et guia i t’ensenya fàcilment el camí. Però si l’instint queda tapat per l’entorn, l’autoexigència, la por, la inseguretat, l’autocrítica o la societat que demana que tornis a estar activa i productiva com abans, entre altres, es fa molt difícil sostenir certes situacions. Tornar a estar productiva, per a una mare, significa fer un doble esforç: treballar més que abans per demostrar que segueixes essent la mateixa treballadora i amagar l’instint i la necessitat d’estar amb els fills/es. Amagar aquest instint ja sigui per la feina, per l’entorn o per no parar a escoltar les pròpies demandes igual que les dels fills/es, acaba suposant la desconnexió d’un mateix/a.

La gran majoria de persones que venen a fer sessions de Reiki són dones. I la gran majoria venen perquè necessiten descansar. Necessiten un moment per elles. Necessiten deixar de carregar les responsabilitats dels altres. Necessiten escoltar-se. Necessiten deixar de repetir patrons i necessiten reconnectar amb elles mateixes.

Quin privilegi més espectacular ser dona! Podem gestar, podem parir, podem alletar. Podem atendre les necessitats dels nostres fills/es quan encara no parlen i ningú més els entén com nosaltres. Hi som incondicionalment. De mare només n’hi ha una. L’actuació d’una mare no deixa mai indiferent als fills/es. Cadascú actua segons el que sent, el bagatge que porta, el que ha viscut a casa durant la infantesa – conscient i inconscientment- i cadascú actua com pot en aquell moment.

Així que, per què no comencem a alliberar-nos de tanta culpa? Per què no comencem a saber d’on ve aquesta culpa?

Per què no comencem a entendre que les coses es poden fer d’altres maneres? Per què no comencem a lluitar pel que és nostre? Per què hem de demostrar més que els homes el nostre potencial com a treballadores? Per què hem de demostrar a tothom que som bones mares? Per què no ens felicitem a nosaltres mateixes? Per què no felicitem a altres mares per la feinada que fan? Per què no ens motivem entre nosaltres i ens ajudem? Amb el privilegi que és ser dona i la tendència que tenim a criticar-nos per qualsevol cosa relacionada amb la maternitat! Per què no deixem que cadascú faci el que pugui i el que vulgui amb els seus fills/es? Per què no sostenim l’esgotament de les mares que pateixen i no tenen un entorn que les sostingui? Cap mare, absolutament cap, hauria de trobar-se en una situació de burn out per no estar prou acompanyada. Que la criança és difícil i intensa ja ho sabem, però que la podem fer més fàcil i més respectuosa, també.