EDUCAR EN LA IGUALTAT

«Ni una menys», «Ni una més», «Ja n’hi ha prou», «Ens volem fortes, lliures i rebels» són lemes de diferents campanyes contra la violència de gènere. Perquè sí, ja n’hi ha prou. N’estem tips i tipes de veure dia rere dia a les notícies l’assassinat de dones en mans d’homes, només pel fet de ser dones. Però no ens equivoquem, si us plau. No ens equivoquem perquè la violència de gènere no es venç sortint al carrer ni fent campanyes de publicitat. La violència de gènere no es venç posant fotos de perfil ni llaços a les xarxes socials. La violència de gènere és estructural en aquesta societat patriarcal i els problemes estructurals només es solucionen quan es va directe a l’arrel. I l’arrel del problema, som nosaltres mateixos. Els mateixos que sortim al carrer a cridar que no volem violència de gènere som els mateixos que la provoquem perquè hi convivim a casa nostra sense saber-ho, perquè tenim tant de patriarcat integrat que ens costa reconèixe’l. I si no, pregunteu-vos: què els ha cagat el tió o els Reis als vostres fills i filles? Quantes d’aquestes joguines es poden considerar sexistes? Pregunteu-vos: quantes vegades heu mirat el catàleg de joguines? Quantes d’aquestes vegades us heu fixat en el fet que la gran majoria de coses per nens són blaves, negres, grises, d’acció i les de les nenes són roses, liles, vermelloses i dedicades a la cura i l’assistència? Quantes campanyes de Nadal de joguines heu vist on surti un nen i no una nena anunciant una nina? Jo només n’he vist un i mira que en fan! I quantes vegades heu vist un anunci de pistes de cotxes on surtin nenes? Jo cap (tot i que no dubto que n’hi hagi). Quants anuncis de perfum apel·len a la sexualitat i la luxúria com a reclam? Quants ho fan a partir de cossos de dona poc reals i semidespullats? Però, sobretot pregunteu-vos, quantes vegades us heu fixat en això mentre miràveu els anuncis? Quantes vegades us han fet mal els ulls de veure aquests anuncis tan sexistes? Si no us han fet mal, probablement als vostres fills i filles tampoc. Perquè ells aprenen de nosaltres, som els seus referents i són crítics amb allò que nosaltres critiquem i adoren allò que nosaltres adorem. Perquè quan són petits encara no tenen capacitat per discernir i és a partir d’aquesta integració que es reprodueixen els patrons socials. I la violència és només la punta de l’iceberg d’un seguit de patrons socials establerts des de fa molts anys i que nosaltres reproduïm constantment.

Per què els nois adolescents amb musculatura i actitud xulesca lliguen més que els altres? Perquè nosaltres, com a societat els atorguem la categoria de mascle de la mateixa manera que hem atorgat la categoria de frikis als que els encanta la informàtica, es passen el dia pendent de videojocs o simplement fan els que els agrada sense estar pendent del què diran. Probablement hi ha frikis molt sexis, però ningú s’hi fixa. Per què totes les noies adolescents volen estar més primes del que estan? Perquè nosaltres, com a societat, ens hem encarregat que des de ben petites sapiguen quin és el canon de bellesa i què cal fer per agradar. No cal que busquem culpables fora de casa, a la família sempre hi ha qui fa règim per sentir-se millor, qui s’alegra d’haver perdut un parell de quilos i qui fa algun comentari despectiu perquè algú s’ha engreixat. I, en general, acostumem a ser les mateixes dones. De la mateixa manera, sempre hi ha qui fa comentaris com: «deus lligar molt sent tan guapo» o «segur que triomfes molt entre les noies de la teva classe» o ja des de ben petits «deus estar molt ben cuidat entre tantes noies» i així podríem seguir tot el dia parlant de comentaris que fomenten la desigualtat entre nens i nenes, nois i noies i provoquen que cadascú vagi adoptant el rol que més s’ajusti al que creu que la societat espera d’ell.

La solució està en nosaltres i en les noves generacions. La solució està en prendre consciència de la quantitat de coses masclistes que diem i veiem tots cada dia. I en repudiar aquest tipus de conducta, per part nostra i per part dels altres. Si un dia, un dels meus fills es dedica al màrqueting o a la publicitat, desitjaré que sigui capaç de realitzar un anunci on no hi aparegui una noia jove, sexy i semidespullada com a reclam. Un dia, quan els meus fills tinguin parella, desitjaré que la tractin amb tot el respecte que es mereix una persona, que tinguin una relació sana, d’igualtat, d’equip i de cooperació. Sense menyspreus, ni crits, ni insults. Sense faltes de respecte ni control ni desconfiança. Però no n’hi ha prou en desitjar-ho, si volem això ho hem de cultivar. I per cultivar-ho ens hem de preguntar, quina relació veuen a casa? Quina relació de parella tenim nosaltres?

Una política d’igualtat social que es pugui aplicar de veritat, emparant les víctimes i condemnant els agressors i assassins és necessària per respondre al problema actual. Però ni el soluciona, ni l’atura. Només dona una resposta puntual a la situació actual. La solució de la violència de gènere, passa per totes les cases, passa per educar des de la igualtat, des del respecte. I això significa que els nens no només ho han de veure, sinó que ho han de viure. La solució de la violència de gènere està a les nostres mans.

Tagged , , , ,