[:ca]EMOCIONS I CORONAVIRUS[:]

[:ca]

Fa dies que veig moltes coses a la xarxa sobre com gestionar el confinament i s’estan multiplicant els consells i opinions sobre com podem gestionar les emocions davant de la nova situació. Des de la meva manera d’entendre les coses, ens estem anticipant i sobrepassant.

Per què? Primer de tot perquè desconeixem la situació personal de cadascú. El coronavirus ens ha posat a tots en una situació totalment nova i, com sempre, una mateixa realitat social afecta de moltes maneres diferents a nivells individuals.

Hi ha qui ha perdut un familiar i està iniciant un procés de dol, hi ha qui està pendent de perdre la feina, hi ha qui fa mans i mànigues per teletreballar i conviure amb les seves criatures, hi ha qui està afectat/da per un ERTE, qui lluita a primera línia cada dia i està veient la cara més dura de la situació, hi ha qui gaudeix d’aquesta situació de confinament familiar i es replanteja el que realment és important i també hi ha qui viu un autèntic calvari perquè la tensió amb les persones amb qui es conviu cada dia és més gran, hi han autònoms que no saben si sobreviuran a aquesta crisis i també hi ha qui ho viu de lluny perquè pot seguir teletreballant sense problemes i no té familiars ni persones conegudes afectades.

Per tant, davant d’una mateixa realitat, tenim situacions molt diverses. I les situacions molt diverses, comporten emocions molt diverses.

Tenim una tendència força negativa en qüestió d’emocions que és donar opinió o consell sobre com t’hauries de sentir, intentant relativitzar i reprimir emocions sota el paradigma del «no passa res» o «no ploris» que en aquests moments hem substituït pel «tot anirà bé». Tant de bo aquesta parada a què ens obliga el coronavirus ens serveixi a tots per començar a mirar més endins i entendre que potser no tot anirà com nosaltres pretenem i així començar a gestionar i acceptar la incertesa que vivim. Les xarxes i la TV estan plenes de notícies carregades de tristesa. Una tristesa banalitzada perquè hem arribat al punt de parlar de morts com si fossin únicament estadístiques i no persones. Darrera de cada mort hi ha una persona i una família. Però, per altra banda, les mateixes xarxes i la TV ens omplen d’anuncis sobre com adaptar-se i gestionar el confinament: centrar-se en el dia a dia i intentar no pensar en el futur, fer esport per sentir-se bé amb un mateix/a, mantenir un ritme/horari per tal que no ens afecti al son, mantenir-nos actius, tenir cura de l’alimentació, etc.

No estic en desacord amb aquestes orientacions però cal tenir present dues coses: la primera, que qualsevol adaptació a una situació nova i desconcertant com la que vivim implica un procés personal lent on apareixeran dies d’emocions més intenses. No són quatre dies precisament perquè estem davant d’una situació llarga. I la segona és que cadascú viu la seva realitat en funció d’unes característiques determinades. És a dir, gestionem les emocions en funció de l’èxit o el fracàs que atribuïm a les nostres experiències passades, a l’autoestima que tenim actualment, a la capacitat que creiem que tenim davant les adversitats i a la validesa que donem a allò que sentim. I penso, sincerament, que el kit de la qüestió és aquest: validar. Entendre que és totalment normal sentir el que sentim i no tenir pressa en canviar això. Totes les orientacions que he vist fins ara van encarades a que les persones mantinguem la nostra salut mental i no ens descontrolem. I l’emoció és moviment i, a vegades, pot ser descontrol perquè el que nosaltres podem controlar és la reacció que tenim a les emocions però no podem controlar sentir una cosa o una altra.

M’explico: no podem pretendre que una persona que acaba d’iniciar un procés de dol es centri únicament en el present. Un procés de dol és llarg i dura pràcticament un any i, precisament, anirà mirant enrere per recordar la persona estimada, igual que mirarà endavant i es descol·locarà per la incertesa de no tenir-la més en el futur. I és saníssim que passi per la ràbia, per la tristesa, per la por i per l’alegria en totes les seves manifestacions.

Una persona que estigui teletreballant a casa i ho faci amb criatures al voltant probablement tingui moments de tot. I és saníssim tenir moments de tot. Primer de tot, caldrà adaptar-se a la nova realitat de la feina i això comportarà més temps o menys en funció de cadascú. I en segon lloc, caldrà adaptar-se a fer aquesta feina amb nens i nenes que reclamen la seva atenció perquè la necessiten. Hi haurà dies en que l’alegria de ser a casa amb els seus serà immensa i hi haurà dies que la situació d’exigència i d’estrès serà gegant. I la incertesa també apareixerà perquè es pot tenir la feina garantida però quan s’hagi de tornar a treballar presencialment, les escoles estiguin tancades i els néts no es puguin quedar amb els avis i àvies, es podrà seguir treballant? La incertesa comporta por i la por és totalment natural.

Una persona que està en l’àmbit sanitari lluitant a primera línia cada dia gestiona totes les emocions i les viu amb més intensitat per la posició en la que es troba. La por d’infectar-se i d’infectar les persones que més estima, la ràbia i la desesperació de veure com el virus afecta a tantíssima gent i hi ha tan poques solucions, la decepció i la tristesa de no haver pogut fer res més, l’alegria quan algú es recupera i la satisfacció de saber que s’ha col·laborat en aquesta recuperació, la indignació per haver de treballar en condicions precàries, la gratitud per la valoració social que està obtenint i a l’hora la incomprensió d’actituds irresponsables i incíviques.

Tots els processos de canvi requereixen un temps que serà més llarg o més curt en funció de cada persona. Però en un procés de canvi normal (canvi de feina, canvi de pis, canvi de residència, etc.) hi ha una xarxa social estable al voltant que, tot i que no s’arribi a utilitzar, el fet de saber que hi és mitiga la incertesa. Avui ens trobem davant d’una situació desconeguda i de canvi social. I va per llarg precisament per això, perquè és un canvi i requereix temps per adaptar-nos i per trobar, entre tots i totes, noves maneres d’organització i de producció.

Hem estat vivint fins fa dos mesos en una societat malalta d’estrès i ens han obligat a parar. Plantegem-nos per què i com podem sortir d’aquí.

Validem allò que sentim i acceptem que és normal la tristesa a estones, l’eufòria o alegria a altres, la por, el desconcert i la ràbia per la situació personal i social que vivim. Una persona no pot considerar-se sana mentalment si no transita per totes les emocions. Validar el que sentim ens fa lliures perquè ens allibera d’exigències pròpies, ens acosta a nosaltres mateixos i ens obliga a parar i escoltar-nos. Ens obliga a no haver de substituir aquesta emoció, a no haver de posar bona cara quan no la fem. I ens fa madurar emocionalment.

El que vam veure el primer dia de sortida dels nens i nenes no és maduresa emocional. Els nens i nenes podien sortir amb el pare o la mare i els carrers es van omplir de famílies que no respectaven les mesures indicades. Els pares i mares hem de ser els referents, som l’exemple. I quan l’exemple aprofita qualsevol opció per sortir perquè necessita una gratificació immediata és perquè la maduresa emocional és lluny encara i necessitem suplir emocions.

Tant de bo el coronavirus ens aporti consciència, validesa emocional, personal i respecte cap els propis temps d’adaptació.

Laura Bernà

[:es]

Fa dies que veig moltes coses a la xarxa sobre com gestionar el confinament i s’estan multiplicant els consells i opinions sobre com podem gestionar les emocions davant de la nova situació. Des de la meva manera d’entendre les coses, ens estem anticipant i sobrepassant.

Per què? Primer de tot perquè desconeixem la situació personal de cadascú. El coronavirus ens ha posat a tots en una situació totalment nova i, com sempre, una mateixa realitat social afecta de moltes maneres diferents a nivells individuals.

Hi ha qui ha perdut un familiar i està iniciant un procés de dol, hi ha qui està pendent de perdre la feina, hi ha qui fa mans i mànigues per teletreballar i conviure amb les seves criatures, hi ha qui està afectat/da per un ERTE, qui lluita a primera línia cada dia i està veient la cara més dura de la situació, hi ha qui gaudeix d’aquesta situació de confinament familiar i es replanteja el que realment és important i també hi ha qui viu un autèntic calvari perquè la tensió amb les persones amb qui es conviu cada dia és més gran, hi han autònoms que no saben si sobreviuran a aquesta crisis i també hi ha qui ho viu de lluny perquè pot seguir teletreballant sense problemes i no té familiars ni persones conegudes afectades.

Per tant, davant d’una mateixa realitat, tenim situacions molt diverses. I les situacions molt diverses, comporten emocions molt diverses.

Tenim una tendència força negativa en qüestió d’emocions que és donar opinió o consell sobre com t’hauries de sentir, intentant relativitzar i reprimir emocions sota el paradigma del «no passa res» o «no ploris» que en aquests moments hem substituït pel «tot anirà bé». Tant de bo aquesta parada a què ens obliga el coronavirus ens serveixi a tots per començar a mirar més endins i entendre que potser no tot anirà com nosaltres pretenem i així començar a gestionar i acceptar la incertesa que vivim. Les xarxes i la TV estan plenes de notícies carregades de tristesa. Una tristesa banalitzada perquè hem arribat al punt de parlar de morts com si fossin únicament estadístiques i no persones. Darrera de cada mort hi ha una persona i una família. Però, per altra banda, les mateixes xarxes i la TV ens omplen d’anuncis sobre com adaptar-se i gestionar el confinament: centrar-se en el dia a dia i intentar no pensar en el futur, fer esport per sentir-se bé amb un mateix/a, mantenir un ritme/horari per tal que no ens afecti al son, mantenir-nos actius, tenir cura de l’alimentació, etc.

No estic en desacord amb aquestes orientacions però cal tenir present dues coses: la primera, que qualsevol adaptació a una situació nova i desconcertant com la que vivim implica un procés personal lent on apareixeran dies d’emocions més intenses. No són quatre dies precisament perquè estem davant una situació llarga. I la segona és que cadascú viu la seva realitat en funció d’unes característiques determinades. És a dir, gestionem les emocions en funció de l’èxit o el fracàs que atribuïm a les nostres experiències passades, a l’autoestima que tenim actualment, a la capacitat que creiem que tenim davant les adversitats i a la validesa que donem a allò que sentim. I penso, sincerament, que el kit de la qüestió és aquest: validar. Entendre que és totalment normal sentir el que sentim i no tenir pressa en canviar això. Totes les orientacions que he vist fins ara van encarades a que les persones mantinguem la nostra salut mental i no ens descontrolem. I l’emoció és moviment i, a vegades, pot ser descontrol perquè el que nosaltres podem controlar és la reacció que tenim a les emocions però no podem controlar sentir una cosa o una altra.

M’explico: no podem pretendre que una persona que acaba d’iniciar un procés de dol es centri únicament en el present. Un procés de dol és llarg i dura pràcticament un any i, precisament, anirà mirant enrere per recordar la persona estimada, igual que mirarà endavant i es descol·locarà per la incertesa de no tenir-la més en el futur. I és saníssim que passi per la ràbia, per la tristesa, per la por i per l’alegria en totes les seves manifestacions.

Una persona que estigui teletreballant a casa i ho faci amb criatures al voltant probablement tingui moments de tot. I és saníssim tenir moments de tot. Primer de tot, caldrà adaptar-se a la nova realitat de la feina i això comportarà més temps o menys en funció de cadascú. I en segon lloc, caldrà adaptar-se a fer aquesta feina amb nens i nenes que reclamen la seva atenció perquè la necessiten. Hi haurà dies en que l’alegria de ser a casa amb els seus serà immensa i hi haurà dies que la situació d’exigència i d’estrès serà gegant. I la incertesa també apareixerà perquè es pot tenir la feina garantida però quan s’hagi de tornar a treballar presencialment, les escoles estiguin tancades i els néts no es puguin quedar amb els avis i àvies, es podrà seguir treballant? La incertesa comporta por i la por és totalment natural.

Una persona que està en l’àmbit sanitari lluitant a primera línia cada dia gestiona totes les emocions i les viu amb més intensitat per la posició en la que es troba. La por d’infectar-se i d’infectar les persones que més estima, la ràbia i la desesperació de veure com el virus afecta a tantíssima gent i hi ha tan poques solucions, la decepció i la tristesa de no haver pogut fer res més, l’alegria quan algú es recupera i la satisfacció de saber que s’ha col·laborat en aquesta recuperació, la indignació per haver de treballar en condicions precàries, la gratitud per la valoració social que està obtenint i a l’hora la incomprensió d’actituds irresponsables i incíviques.

Tots els processos de canvi requereixen un temps que serà més llarg o més curt en funció de cada persona. Però en un procés de canvi normal (canvi de feina, canvi de pis, canvi de residència, etc.) hi ha una xarxa social estable al voltant que, tot i que no s’arribi a utilitzar, el fet de saber que hi és mitiga la incertesa. Avui ens trobem davant d’una situació desconeguda i de canvi social. I va per llarg precisament per això, perquè és un canvi i requereix temps per adaptar-nos i per trobar, entre tots i totes, noves maneres d’organització i de producció.

Hem estat vivint fins fa dos mesos en una societat malalta d’estrès i ens han obligat a parar. Plantegem-nos per què i com podem sortir d’aquí.

Validem allò que sentim i acceptem que és normal la tristesa a estones, l’eufòria o alegria a altres, la por, el desconcert i la ràbia per la situació personal i social que vivim. Una persona no pot considerar-se sana mentalment si no transita per totes les emocions. Validar el que sentim ens fa lliures perquè ens allibera d’exigències pròpies, ens acosta a nosaltres mateixos i ens obliga a parar i escoltar-nos. Ens obliga a no haver de substituir aquesta emoció, a  no haver de posar bona cara quan no la fem. I ens fa madurar emocionalment.

El que vam veure el primer dia de sortida dels nens i nenes no és maduresa emocional. Els nens i nenes podien sortir amb el pare o la mare i els carrers es van omplir de famílies que no respectaven les mesures indicades. Els pares i mares hem de ser els referents, som l’exemple. I quan l’exemple aprofita qualsevol opció per sortir perquè necessita una gratificació immediata és perquè la maduresa emocional és lluny encara i necessitem suplir emocions.

Tant de bo el coronavirus ens aporti consciència, validesa emocional, personal i respecte cap els propis temps d’adaptació.

Laura Bernà

[:]

Tagged , , , , ,