SI TU ESTÀS BÉ, JO TAMBÉ

[:ca]SI TU ESTÀS BÉ, JO TAMBÉ

Quin canvi que et fa la vida quan tens un fill! No em refereixo només als canvis adaptatius que suposa passar de ser parella a ser família. Quin canvi de mentalitat! Hi ha estudis que indiquen que el cervell de les dones es modifica durant els 2 primers anys de vida del fill/a per tal d’atendre les seves necessitats ja que som l’única espècie animal que no neix autònoma. Probablement per això, les dones sentim els fills quan es desperten a la nit abans que iniciïn el plor o estem connectades amb ells fins al punt de saber què necessiten en cada moment quan encara no són capaços d’expressar-ho.

Però no és només això el que canvia, hi ha un canvi que considero encara més substancial: la necessitat que els teus fills estiguin bé. Sempre.

Quan et converteixes en mare entens que, a partir d’ara, patiràs per algú altre. Potser algú ja s’ha sentit així abans però en el meu cas, sempre he estat molt poc patidora i he assumit que la vida té certs riscos i que és important no deixar-nos emportar per la por per poder evolucionar. Però tens un fill i tot canvia. De cop, els riscos es fan més evidents, també es fa més palesa la necessitat de controlar el seu entorn perquè no pateixi. No em malinterpreteu, no és que calgui controlar-los, penso que hem de fomentar la seva autoestima a través, entre d’altres coses, de mostrar-los confiança. Però interiorment sempre tens aquell «ai!». «Ai», per la primera separació. Estarà bé? Tindrà angoixa?. «Ai» quan comença la llar d’infants. Se sentirà a gust amb els companys/es? S’integrarà amb els nens i nenes? Quin rol agafarà? Sí, ja sé que són molt petits a la llar d’infants però per mi, els rols que adquireixen els nens en els diferents àmbits, diuen molt d’ells, de la seva seguretat i de la seva futura personalitat. «Ai» quan després d’un curs escolar, canvia de tutora. Ara que ja estava integrat i tenia devoció per ella. «Ai» per qualsevol canvi que el pugui fer trontollar o que pugui suposar haver d’adquirir noves eines adaptatives. «Ai» perquè un dia es farà gran i serà més autònom. I això que viurem des de la total alegria perquè és una fita més aconseguida, també ho viurem des de la malenconia perquè suposa tancar etapes. Però la vida funciona així. Tanquem etapes i n’obrim de noves. Funciona així per a tots, per a nosaltres i per als nostres fills. La manera com ho visquem i com ho entenguem nosaltres també serà una guia per a ells. Si ho vivim des de la por i la pena, ho transmetrem. Entendre-ho com un procés natural, com una manera més de seguir avançant, aprenent i evolucionant, servirà perquè els nostres fills visquin sense tantes pors.

Però el que està clar, un cop ets pare o mare, és que per més ple que et sentis a nivell personal i professional, si el teu fill/a està bé, tu també. Doncs aprofitem-ho i gaudim-ho.

[:es]SI TU ESTÀS BÉ, JO TAMBÉ

Quin canvi que et fa la vida quan tens un fill! No em refereixo només als canvis adaptatius que suposa passar de ser parella a ser família. Quin canvi de mentalitat! Hi ha estudis que indiquen que el cervell de les dones es modifica durant els 2 primers anys de vida del fill/a per tal d’atendre les seves necessitats ja que som l’única espècie animal que no neix autònoma. Probablement per això, les dones sentim els fills quan es desperten a la nit abans que iniciïn el plor o estem connectades amb ells fins al punt de saber què necessiten en cada moment quan no encara no són capaços d’expressar-ho.

Però no és només això el que canvia, hi ha un canvi que considero encara més substancial: la necessitat que els teus fills estiguin bé. Sempre.

Quan et converteixes en mare entens que, a partir d’ara, patiràs per algú altre. Potser algú ja s’ha sentit així abans però en el meu cas, sempre he estat molt poc patidora i he assumit que la vida té certs riscos i que és important no deixar-nos emportar per la por per poder evolucionar. Però tens un fill i tot canvia. De cop, els riscos es fan més evidents, també es fa més palesa la necessitat de controlar el seu entorn perquè no pateixi. No em malinterpreteu, no és que calgui controlar-los, penso que hem de fomentar la seva autoestima a través, entre d’altres coses, de mostrar-los confiança. Però interiorment sempre tens aquell «ai!». «Ai», per la primera separació. Estarà bé? Tindrà angoixa?. «Ai» quan comença la llar d’infants. Se sentirà a gust amb els companys/es? S’integrarà amb els nens i nenes? Quin rol agafarà? Sí, ja sé que són molt petits a la llar d’infants però per mi, els rols que adquireixen els nens en els diferents àmbits, diuen molt d’ells, de la seva seguretat i de la seva futura personalitat. «Ai» quan després d’un curs escolar, canvia de tutora. Ara que ja estava integrat i tenia devoció per ella. «Ai» per qualsevol canvi que el pugui fer trontollar o que pugui suposar haver d’adquirir noves eines adaptatives. «Ai» perquè un dia es farà gran i serà més autònom. I això que viurem des de la total alegria perquè és una fita més aconseguida, també ho viurem des de la malenconia perquè suposa tancar etapes. Però la vida funciona així. Tanquem etapes i n’obrim de noves. Funciona així per a tots, per a nosaltres i per als nostres fills. La manera com ho visquem i com ho entenguem nosaltres també serà una guia per a ells. Si ho vivim des de la por i la pena, ho transmetrem. Entendre-ho com un procés natural, com una manera més de seguir avançant, aprenent i evolucionant, servirà perquè els nostres fills visquin sense tantes pors.

Però el que està clar, un cop ets pare o mare, és que per més ple que et sentis a nivell personal i professional, si el teu fill/a està bé, tu també. Doncs aprofitem-ho i gaudim-ho.

[:]

Tagged , , , ,