PETAR D’AMOR

A dos mesos de parir em sento així, a punt de petar d’amor!

Quan em vaig quedar embarassada, tenia una sensació contradictòria. Estava molt contenta de tornar a albergar una vida però a la vegada em sabia greu pel meu fill: el veia petit, dependent, vulnerable i pensava que a partir d’ara pel fet de centrar-me més en mi i en l’embaràs provocaria que no pogués estar tant per ell.

Què passaria amb la lactància, embarassada i fent pit? Com s’ho prendria ell amb menys de dos anys? Entendria alguna cosa? Com serà ell amb dos anys i mig com a germà gran? Acceptarà la situació? Seguim fent collit o el passem a la seva habitació? Com farem front als mil comentaris que ja comencem a sentir relacionats amb: «ara tu ets el gran i has de tenir cura del teu germà!».

Doncs sembla que la realitat és molt més fàcil. La realitat és que totes aquestes preguntes encara no tenen resposta perquè el petit encara no ha nascut. No tenen resposta perquè respondre-les significa anticipar-nos a una situació que encara no existeix. I no tenen resposta perquè a poc a poc i sobre la marxa, les anirem responent. Ho farem amb paciència, acceptant la situació, entenent que tots dos són petits i que, per tant, tots dos ens necessitaran. Entenent que el postpart pot ser dur i remogut però que l’instint de mare ho pot tot. Ho farem com ens surti, ni més bé ni més malament i, sobretot, intentarem fer-ho sense exigències, entenent que no arribem a tot perquè som pares i mares però som humans. Probablement, al principi, trobarem a faltar una mica el gran i ell ens trobarà a faltar a nosaltres, però trobarem els moments necessaris per cobrir aquesta enyorança. I només si ho vivim des de la màxima naturalitat i acceptant el que vingui, ho viurem bé.

Des que em vaig quedar embarassada fins ara, he fet grans aprenentatges en aquest embaràs. Al contrari que amb el primer, m’he centrat en mi, en escoltar-me constantment, he tornat a centrar-me en les meves necessitats, sense deixar de banda les del meu fill. Però en aquests últims dos anys havia tingut més en compte les seves que les meves. I hem de trobar l’equilibri. Si nosaltres estem en equilibri, ells també. Som un reflex constant i un referent en tot moment per als nostres fills. I és només ara que em tinc en compte que puc petar d’amor!