ADAPTACIÓ I INTEGRACIÓ

Ara, més que mai, el verb adaptació està agafant molta força. Adaptar- se, reinventar-se, redescobrir-se per poder generar altres maneres de treballar o de conciliar que ens permetin transitar per la situació de la millor manera possible.

Però em pregunto si realment n’hi ha prou en adaptar-se.

Fa més de cinquanta dies que els nostres petits i petites estan a casa. I tothom destaca com de bé ho han portat la majoria i com s’han adaptat a la situació. «Els nens i nenes s’adapten a tot!», «els costa menys a ells/es que a nosaltres» o «és increïble la capacitat d’adaptació que tenen» són frases que hem sentit força últimament. Les nenes i els nens s’adapten a les diferents situacions perquè tenen una capacitat molt més important i que els adults anem perdent a mesura que creixem: viuen en el moment present. No miren endavant ni miren endarrere, viuen l’aquí i l’ara i per això són capaços d’adaptar-se a la situació en que es troben. Però adaptar-se no vol dir integrar. I crec que és aquí on hem de parar atenció.

Desconeixem les conseqüències que tindrà aquest confinament a nivell emocional pels nostres fills i filles. Quan parlem d’emocions, sempre parlem de com una mateixa emoció pot ser adaptativa o desadaptativa. És a dir, la por té una part bona o adaptativa en el sentit que et fa analitzar la situació i et fa estar alerta per tal de ser conscient dels perills i tirar endavant amb responsabilitat. Això seria totalment adaptatiu. Però la por també té una part desadaptativa ja que si s’apodera de nosaltres fins al punt de no permetre’ns continuar pel camí que volem, ens bloqueja. Per tant, no ens permet adaptar-nos a la situació.

Sé que hi ha molts nens i nenes que quan va arribar el primer dia de sortides autoritzades van dir que no volien sortir. És normal que tinguin por davant la nova situació, que estiguin desconcertats i que no entenguin què passa. Nosaltres, com a referents els podem ajudar a gestionar aquesta por per tal que la validin i pugui ser adaptativa. Però, després, caldrà integrar aquest coneixement. I aquesta integració moltes vegades és inconscient. No obstant, és totalment necessari permetre’s un temps per integrar allò que aprenem, no els forcem a res.

Per posar un exemple fàcil: el meu fill petit es va trencar el canell quan tenia 14 mesos. Encara no caminava, tot just començava a posar les mans a terra per aixecar-se sol. El van enguixar i es va adaptar a la situació fàcilment, a les poques hores d’enguixar ja gatejava altre cop. Ho feia com un orangutan, recolzant el puny, per tant, no es va poder seguir posant dret amb les mans a terra. Però, gatejava, es va adaptar a la situació present i en va sortir prou airós. Ara té 18 mesos i encara no camina sol. Ho farà aviat perquè no té problemes psicomotrius però no va poder integrar el pas d’aixecar-se sol de manera natural i va agafar por a les caigudes, tot i haver-se adaptat a la situació. Per tant, li cal temps i sentir-se acompanyat per superar la por i per tal que el seu cos integri l’aprenentatge.

Probablement, el mateix els passarà a molts dels nostres fills i filles amb el confinament. Els caldrà suport i temps per integrar que han viscut una situació molt diferent a la vida que tenien abans del coronavirus. Abans d’estar-se a casa sense sortir ni un minut durant 40 dies, anaven a l’escola, es relacionaven amb amics i amigues, anaven al parc, jugaven on volien i els seus familiars no patien per posar-se malalts, eren lliures. Els adolescents han seguit en contacte amb les amistats gràcies a les xarxes socials però els més petits han perdut el contacte amb bona part dels nens i nenes que veien cada dia a l’escola.

Aquests dies, sortint amb els meus fills, ens hem trobat altres nens i nenes coneguts. Tots han reaccionat de manera diferent quan s’han vist. N’hi ha que no han volgut ni acostar-se, al contrari, s’han apartat més. N’hi ha que han volgut abraçar-se i no han pogut, n’hi ha que han sortit i al trobar-se gent han demanat tornar a casa, i n’hi ha que han gaudit moltíssim de l’aire lliure. Com sempre, tants caps, tants barrets i tantes maneres de viure.

Per tant, paciència i molt d’acompanyament en tot el que puguin sentir, la millor manera de propiciar la integració dels aprenentatges és ser-hi i garantir que es sentin estimats/des i en un entorn de confiança.

Laura Bernà

Tagged , , , , , , ,